Translate

dimarts, 18 de desembre de 2012

Hänsel i Gretel irrompen al Cinema

Ja fa temps que es va filtrar l'adaptació del famós conte Hänsel i Gretel, i el 2013 podrem gaudir de veure'n el resultat. L'adaptació dels Germans Grimm va ser famosa per adaptar de l'oralitat a l'escriptura una llegenda popular. Un pas fonamental per ajudar a no perdre els milers de contes i històries que circulaven per Europa al llarg del segle XIX. Ara, la pel·lícula prova de nou a adaptar-se als nous formats on es recupera aquella essència dels contes orals, on es destaca la foscor i els perills, tal i com feien els contes primigenis. I ben lluny de l'òptica que Walt Disney ha donat i ha imposat en la concepció del món del conte. Estarem doncs expectants a aquesta versió. Llarga vida al món dels contes!


dijous, 13 de desembre de 2012

Medalla d'or a una pionera: Mercè Escardó i Bas

No és cap secret que la meva mare és escriptora, bibliotecària i contacontes. Tampoc ho és que és una persona exemplar que transmet les ganes de lluitar, viure, créixer i no conformar-se a tothom que té a l'abast, es deixi o no es deixi. Ella que ha estat pionera en el món de la bilioteconomia, única a l'hora de transmetre el què ha après i encara aprèn i singular a l'hora de  defensar i dignificar la tasca d'aquells que usen la lectura, els contes i la literatura com a eina de creixement. I en un moment mancat de valors, on el món s'agita per trobar de nou el seu camí, a Parets del Vallès  alguns s'han atrevit a simbolitzar aquest reconeixement. I és que allí és on s'ha materialitzat aquest essència: la Biblioteca Infantil i Juvenil de Can Butjosa. Un lloc únic i especial, per no solament l'ambient que s'hi respira sinó perquè allí el creixement, la lectura i els contes no són uns simples passatemps d'infants i joves sinó que són l'esquelet on aquests conformen el seu creixement. I ara, a Parets del Vallès han volgut simbolitzar aquesta tasca. Aquesta complicitat d'un poble/ciutat amb una manera de fer. Potser perquè allí els equips municipals que hi ha hagut i, hi ha, han viscut en primera persona aquesta màgia que es respira a Can Butjosa. I per això mai han deixat de lluitar per protegir aquest indret per integrar-lo en la seva essència com a municipi. Al final la medalla d'or no és sinó un símbol que lluny de fer créixer l'ego, el què fa és convertir-nos en còmplices. Còmplices de la perspectiva d'un món millor. Amb la premissa i el convenciment que hi ha altres maneres de fer les coses, altres maneres d'afrontar la vida. I en aquesta medalla hi recauen les il·lusions, essències de tots els que allí hem crescut. Segurament us penseu que exagero. Però els que ens coneixeu sabeu que em quedo ben curt. Així que felicitats Mercè Escardó i Bas, felicitats Parets del Vallès i a tots els que no ens conformem amb el món que ens envolta. Perquè encara queden persones en aquest planeta que creuen en les fades. Jo hi crec, i tu?

dimarts, 11 de desembre de 2012

Arrow: l'arquer més famós salta al món de les sèries de moda

En plena opulència del món del còmic que està fent un tour de force amb l'actual inèrcia del cinema a rescatar velles històries per fer remakes (Robocop, Total Recall, Lolita, Let me in, Psicosis, El Planeta dels Simis, etc) apareixen les adaptacions de certs personatges que fins ara havia estat complicat materialitzar. Malgrat certs intents lamentables, com Ghost Rider i Green Lantern, les adaptacions de còmic han sabut esprémer les capacitats de les noves tecnologies complementades amb bons guions: Batman, Thor, Capità America, Spiderman 1 i 2, X-Men, entre d'altres.

Però els superherois i les sèries no han acabat de portar-se massa bé. Fins ara. Actualment podeu trobar en antena en plataformes de pagament l'adaptació de Green Arrow, la història del famós Oliver Queen. Aquesta sèrie ha sabut combinar una adaptació ferma en un context actual de crisi, amb una gir més fosc i menys colorista que el còmic original. Seguint les passes de Batman de Nolan, trobem un personatge que afronta el seu passat amb secrets, dubtes, agressivitat i la missió de canviar el futur de la ciutat on viu. No us la perdeu, ja que de moment, sembla ser un producte solvent amb una història ben adaptada, guions complerts i girs emocionants. La factoria DC contraataca en el món de les sèries.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Els últims gegants, François Place

Ara que s'aproximen dates on ens tornem bojos pensant què regalar a les persones que formen part de la nostra vida, val la pena tenir en compte petits tresors que viuen i passen desapercebuts entre la multitud d'objectes -la majoria inútils- que el sistema ens posa a la vista per comprar. Sé que molts voldreu comprar les últimes innovacions pel que fa a telefonia, informàtica i llibres. No està malament tenir en compte els novetats. Però no us oblideu que els regals especials mai estan a l'abast de la vista.

Vaig llegir aquest conte quan era petit. El vaig agafar d'amagat de la biblioteca persona de la meva mare, una escriptora i bibliotecària com no n'hi ha hagut mai. Però sobretot una persona amb una connexió màgica i única amb el món de la lectura, els llibres i les grans històries. Des que vaig tocar aquest llibre hi he tingut una relació especial. Els gegants formen part del meu univers. D'aquell univers que tots imaginem i creem a partir de petites peces tal i com un trenca closques. Els gegants apareixen a la majoria de les meves novel·les, i, de fet un dels personatges de la La Llàgrima de la Lluna, l'Ugvar en recull el testimoni.

Aquest conte de François Place narra les aventures d'Archibald Leopold Ruthmore que un bon dia compra una dent estranya a un mariner. Ambientada a finals del segle XIX, aquesta història s'intensifica al ritme que el protagonista ressegueix el fil de diversos testimonis que asseguren l'existència dels gegants. La rigorositat de plasmar en text i il·lustracions aquell sentiment d'investigació, col·leccionisme i folcloric que va portar a explosionar com l'antropologia i la museologia, l'autor ens trasllada subtilment a un món on la modernitat expulsa tot rastre de màgia, de sorpresa i de color. Però el nostre aventurer ens demostrarà que cal resseguir l'estel de les nostres conviccions per no perdre el camí de rajoles -que siguin del color, que siguin- sempre ens porten a descobrir quelcom màgic.

Així que si voleu fer còmplices d'aquest tresor, busqueu-lo. No el trobareu a les estanteries dels més venuts. Però quan el tingueu a les mans us transmetrà la força que hi conté. Una força que no trobareu ens els bestsellers més venuts, comentats i explotats del mercat literari. 




dimarts, 27 de novembre de 2012

Moneyball: la revolucó contra l'establishment

Malgrat el beisbol és un esport que a Europa ens queda lluny, si bé a Catalunya hi ha un dels millors planters d'aquest esport de l'Estat, aquesta pel·lícula és ben recomanable. Sobretot perquè no solament ens parla de les particularitat i rols d'un esport emblemàtics als EUA sinó les dinàmiques que s'hi creen al voltant dels diners i de les estratègies dels equips modestos per combatre la supremacia dels equips econòmicament més forts. Aquesta és la història real d'un mànager que va decidir lluitar de forma diferent per tal de no acatar el rol que els equips amb pressupostos desorbitats havien condemnat als equips que gairebé  tenien 5 o 6 vegades menys pressupost. Una lluita que passa per introduir nous conceptes basats en les estadístiques i en la realitat obviant els prejudicis i opinions completament subjectives que fins al moment els 'observadors' de jugadors tenien sobre qui seria un bon jugador o no. No és la història de com una persona canvia el sistema per triomfar sinó com triomfa i gaudeix canviant el sistema. Una pel·lícula que parla de revolució, innovació i estratègia. Altament recomanable! Sobretot tenint en compte que a Europa passa quelcom similar amb els equips de futbol. Tot i que, encara que al futbol encara estem pendents que ens arribi una revolució similar!


dimarts, 13 de novembre de 2012

World War Z: apocalipsi zombie en estat pur al cinema

fa anys que corrien els rumors que adaptarien al cinema el llibre de Max Brooks World War Z. Es va especular amb un macroprojecte zombie que segons els rumors fracassava dia sí, dia també. Malgrat més d'una vegada s'havia dit per les xarxes socials que el projecte estava paralitzat, també hi havia rumors que Brad Pitt entraria al projecte. I finalment ha arribat el moment. No solament han comptat amb el projecte amb ell sinó que han aconseguit una superproducció. L'actriu de The Killing, Mireille Enos, serà l'esposa del protagonista que es veuran immersos en la caiguda i apocalipsi zombie del món conegut. En un moment on aquest gènere està ressucitant - valgui la broma- per recuperar el seu lloc entre els gèneres de moda aquesta pel·lícula arriba en plena efervesència de The Walking Dead i de fenòmens literaris com Apocalkipsi Z, Feed o los Caminantes, entre d'altres i recuperant l'esperit més tradicional de la lluita a mort per la supervivència. Com que una imatge val més que mil paraules... Gaudiu del tràiler:


Little Nemo

Tècnicament aquest és el primer gran còmic pròpiament dit de la història. Little Nemo in Slumberland és sense cap mena de dubte una obra d'art; no solament per ser percussor de tot un gènere sinó per la seva bellesa en quan a dibuix i la mística que desprenen les seves històries. Encara no entenc com ningú ha adaptat aquestes aventures al cinema ara que estan tant demoda les pel·lícules fantàstiques (si no tenim en compte una adaptació francesa especialment lliure i poc a veure amb l'original). Si ho hagués d'adaptar algú sense cap mena de dubte Burton es fregaria les mans amb les possibilitats que ofereixen els personatges d'Slumberland... El 1905 e sva publicar per primera vegada al New York Times i fou obra de Winsor McCay. L'obra conté una gran bellesa visual, ja que l'autor barrejà estils on hi apareixen trets de l'Art noveau -o Modernisme a Catalunya-, l'art déco i establir certes bases del surrealisme. L'autor usava una amplia gama de colors i per primera vegada la seva publicació va explotar tot el potencial de les primeres pàgines a color de les edicions de diumenge del periòdic. Una de les anècdotes que més gràcia em van fer al conèixer la biografia del seu autor, és que quan era molt jove, mentre els seus amics posaven tauletes per vendre llimonades, McCay posa una paradeta de caricatures. En va vendre algunes i va advertir als seus compradors: "guardeu-la perquè algun dia valdrà molts diners".

dimarts, 6 de novembre de 2012

TWD3 Episodi 4: rebentant el guió a cop de matxet

Sí, està comprovat. Els fans de TWD assumim cada episodi mastegant a gust tots els seus defectes. De fet si al món la gent fos tant fidel a la seva feina, als seus ideals o a les persones properes com ho som els fans de The Walking Dead, segurament viuríem a un món millor. I és que els guionistes de la sèrie saben d'aquesta incondicionalitat dels seus espectadors i sembla que hagin volgut posar a prova les nostres emocions situant la trama d'aventures de Rick i la resta de supervivents en una muntanya russa. La primera temporada va ser inconstant malgrat va presentar les bases d'una sèrie que s'ha fet un lloc d'honor en la història d ela televisió -crec que ningú podia imaginar que els zombies estarien al prime time de les televisions internacionals-; la segona temporada va ser constament avorrida i insultant i ara amb la tercera hi ha tants alt i baixos que no sé si estem a l'Himalaia.

El primer i segon episodi de la sèrie van ser trepidants. El tercer va ser lamentable i aquest quart, sembla que hagin decidit apostar pel gore, l'acció i eliminar aquells punts avorrits de la trama. I quan dic esborrar, és literal. Els que no l'hagueu vist, és el moment de deixar de llegir. Més que res perquè segurament rebreu més informació de la què esteu preparats per assumir. I si no heu vist l'episodi aquest escrit és un spoiler.

L'episodi fa un gir totalment oposat a la trama del còmic. I inclou acció i suspens sense massa lloc a diàlegs genials. De fet totes les escenes de tranquil·litat s'ofereixen a la zona segura del Governator. Diàlegs per cert que no aporten res a la trama. Ja sabem que Michonne no vol marxar i que el senyor que té una sala amb caps en remull no vol que marxin. Una informació que es pot resoldre en dos minuts i no en aquestes escenes avorrides que, per cert, ens mostren unes imatges boníssimes del Governor tirant pilotes de golf als zombies que deambulen pel carrer. Imatges impagables que ens porten a preguntes encara més valuoses: a la segona temporada estan a una granja i els embaeix una horda de zombies multitudinària -segons ens expliquen, pel soroll que fan amb les armes o al fer les seves tasques cada dia- i la zona del Governor que està enmig d'una ciutat -i fan de tot i més- no hi ha més de dos zombies pel carrer? I a on van aquests extres que fan de ciutadans i surten passejant per dins la ciutat del governator? Van de compres? A una hamburgueseria? A fer macramé? A cursos antizombies?

La trama prescindeix de tot diàleg eloqüent. Com m'agradaria que els amics que produeixen i creen Homeland els donessis una mica de la seva genialitat als guionistes de The Walking Dead. L'episodi acaba sent una metàfora de canibalisme pur: la trama engoleix allò que ja no pot sostenir i fulmina a la Lori -ja era hora, era més pesada que una enclusa- i al pobre T-Dog que acaba injustament abans de retrobar-se amb en Merle, impossibilitant que passin comptes i eliminant un punt de de la trama dramàtica. Què bonic hagués estat que en Merle es retrobés amb en T-Dog ja que les seves desavinences van desembocar en l'abandonament i amputació d'una mà de'n Merle... I què dir de la desaparició de Carol? Seguint les passes de la seva filla? I, per cert, quan es troben al patí ja han tancat les portes? Ja han buidat la presó? En definitiva, passem d'un extrem a un altre. I sincerament per molta acció que hi hagi i per molt gores que siguin certes imatges, si no hi ha un guió que consolidi la trama aquesta no se sustenta. I no sé si acabarem per posar a prova la paciència de la audiència de TWD. El temps dirà... 

dilluns, 5 de novembre de 2012

Homeland: la valentia d'afrontar la complexitat del món

Homeland ha resultat ser un èxit no solament als EUA sinó també a diferents països. Potser el secret ha estat no estar-se d'un tema complex, susceptible i ple de prejudicis com és el cas del terrorisme. De fet, la sèrie ja mostra les seves clares intencions de no passar de puntetes per la realitat d'un país, com és els Estats Units d'Amèrica, trastornat per l'atemptat a les tores bessones el 11 de setembre de 2001. I ho fa, mostrant una imatge de l'episodi en els crèdit d'entrada. Un detall que després veurem en el seu contingut que simbolitza un guió i una trama que lluny de caure en els tòpics del blanc i negre, bons i dolents, xoc de civilitzacions, narra la complexitat d'uns conflictes vigents amb matisos de colors, plens d'anàlissi subjectives i emocionals, d'interessos personals i empresarials d'un món com el real, que és complex en si mateix. I és aquí on aquesta sèrie triomfa: s'allunya del jocs que mitjans de comunicació usen per explicar-nos els conflictes internacionals entre diferents països. Si teniu la oportunitat us aconsello entrar a explorar aquest producte televisius que enguany estrena segona temporada i mostra uns personatges complexos i contradictoris, amb unes actuacions sublims dels dos protagonistes: Claire Danes i Damian Lewis. Entendre el món que ens envolta, analitzar-lo i copsar-lo és un dels leitmotivs de la nostra existència. I aquesta sèrie dona molts més matisos mitjançant la ficció que certs analistes polítics.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Argo: la força dels detalls.

Diuen que és molt difícil aconseguir sorprendre al públic amb una història de la qual ja es coneix el final. 'ARGO' narra els fets sobre la presa de l'embaixada dels EUA a l'Iran després de la revolució iraní o islàmica de 1979 que derrocà al Shah Mohammad Reza que fugí als EUA. La nova República Islàmica va exigir la seva extradició i davant la negativa americana un grup de manifestants impulsats per grups d'estudiants van assaltar la seva embaixada. En aquest assalt en van fugir 6 persones que van acabar a la residència de l'embaixador Canadenc. I a partir d'aquí comença l'operació Argo per rescatar-los. La grandesa d'aquest film rau en els detalls. Una ambientació fantàstica on s'ha tingut cura de tots els detalls. Fins i tot els logos i les lletres usades en la pel·lícula són de l'època. La filmació s'ha fet amb una pel·lícula especial que reflecteix uns colors i una imatge que sòlidament confereix una sensació d'estar veient el què realment succeí. Els principals escenaris i episodis s'han copiat explícitament de les fotografies de l'hemeroteca recreant així una realitat aproximada única. Ben Affleck, que dirigeix el film, ha sorprès a tothom per una film equilibrat i sobri. I tot apunta que aquesta, serà la seva pel·lícula més guardonada. Feia temps que no gaudia d'una pel·lícula tant real, sense els tòpics evidents als que ens té acostumats Hollywood. Pel que us recomano que l'aneu a veure ja que ofereix una visió molt necessària del món. Ja que els conflictes que s'hi reflecteixen són encara presents i vius avui dia.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

The Walkin Dead 3: Michonne

La Tercera temporada de The Walking Dead ha despertat de nou als fans. Uns fans infatigables que hem aguantat la segona temporada que sincerament és un dels fracassos més gran - de qualitat, no pas d'espectadors- de la història televisa temporada passada. Però els fans d'aquesta sèrie són sòlids. I per què? Doncs perquè molts són uns apassionats del còmic la obra original que ha inspirat el producte televisiu. també perquè els fans del gènere són pacients i portaven molt temps esperant un producte important al prime time televisiu. Potser perquè els zombieadictes hem hagut d'aguantar durant molt temps quedar arraconats com uns freaks o gènere secundari. Sigui com sigui la paciència dels fans té recompensa. La Tercera temporada que repeteix la formula de dos subtemporades dins de la tercera, que consten cadascun de 8 episodis, sembla haver donat un cop de timó als guions soporífers de la segona temporada. L'acció és un dels principals èxits del primer episodi, noves ubicacions i nous personatges. Tot i això no perdeu de vista un apunt important: la cançó 'cumbaià' que canten les filles de Hershel a la vora de la llar de foc és simptomàtica. Ens envia un avís clar que la manera de fer dels guionistes més conservadors, avorrits i pesats de TWD encara hi té cabuda. Sort que esperem explotin ben aviat el personatge de Michonne. Que pels que estigueu interessats en descobrir per què porta dos cadàvers amb ella podeu esperar-vos o veure el següent vídeo del còmic en anglès. Esperem doncs que aquesta temporada estigui a l'alçada de la trama original.

 

dimecres, 17 d’octubre de 2012

'Rompe Ralph' la nova aposta de Disney

La dicotomia entre el bé i el mal és tant antiga com l'existència de l'ésser humà. La consciència dels humans ha fet que aquest fet recorrent ens persegueixi com una de les preguntes existencials eternes de la humanitat. Ara Disney ens presenta aquest relat que mitjançant la reunió dels més dolents i vils dels arxienemics dels videojocs es reuniran per ajudar a en Ralph a trobar el seu camí. I és que no ho podem negar això de ser 'dolents' sempre ens ha agradat. I no em negareu que amb el tràiler ja de seguida en sentim molt identificats amb els dolentots i quelcom dins nostre ja ens diu que estem cansats de tant heroi de manual. Així que endavant amb la dolenteria!

dimarts, 9 d’octubre de 2012

'Los últimos días' dels germans Pastor.

Els amants del gènere apocalíptic ens agrada imaginar la realitat que nosaltres coneixem adaptada a aquestes circumstàncies. I això és el què els germans Pastor han presentat al Festival de Sitges d'enguany. Un Teaser de la seva obra 'Los últimos días' que actualment es troba en procés de  muntatge i postproducció. Aquest film  protagonitzat per Quim Gutiérrez, José Coronado, Marta Etura i Leticia Dolera, ens narra la història d'una societat assotada per una estranya epidèmia que impedeix a les persones viure en espais oberts. D'aquesta manera tothom busca refugi en edificis, clavegueram  i altres estructures i les ciutats queden a mercè de la seva sort i de la natura.I enmig d'aquest context ens narra la història d'amor de dos personatges que les circumstàncies separa i que hauran d'obrir-se pas en un món dominat pel caos per retrobar-se.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

The Lone Ranger ressuscita de les cendres

No sé si és que en el món que vivim estem faltats de creativitat o és que senzillament els que ara produeixen grans pel·lícules aprofiten per portar a pantalla gran els seus herois d'infantesa. El cert però que afrontem una constant tempesta de 'remakes'. No podien deixar estar Total Recall (Desafio Total) del gran Verhoeven, tampoc podien deixar descansar en pau el seu mític Robocop, del mateix del que n'estan fent una remake on ja han sortit a la llum diverses imatges. I en definitiva, una interminable llista, de referents, icones i símbols culturals que ens persegueixen des de fa més de 60 anys. Tant és així que el mític The Lone Ranger (EL llanero Solitario) torna a la carrega avalat pel gran tauró de les grans produccions hollywoodienses i amo del camp de les sèries televisives d'acció, Jerry Bruckheimer. Amb un repertori que inclou el gran trasnformista Johnny Depp en el paper del mític Kimosabe. Malgrat tot, aquests remake ens ofereixen perspectives noves, sempre i quan hi hagi darrere de la producció un interès en anar més enllà del producte original. Tal i com passa amb Star Trek d'Abrams de la que s'està pendent d'una segona part que s'estrenarà el 2013, i de la que han presentat una fracció de segon, tres fotogrames, en una genialitat publicitària promoguda pel mateix Abrams. Així que, gaudim doncs amb la tornada d'aquest heroi històric que ens apropa de nou les aventures del llunyà oest dels Estat Units d'Amèrica.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

La matèria obscura de Pullman, Philip

Tothom m'havia parlat de la més famosa obra de Philip Pullman i jo encara ni tan sols m'hi havia arribat a atansar. Però després de participar a la Festa de la Lectura de Parets com un dels autors convidats i a negar-me a cobrar (va ser un regal compartir aquell dia amb les persones i éssers màgics que deambulen per Can Butjosa) vaig rebre de les persones que conformen l'equip de la Biblioteca un regal: la trilogia de La Matèria Obscura.

Així que vaig obrir per primera vegada el primer volum (Les Llums del Nord) i en aquell moment em vaig perdre completament. La història que narra el primer llibre és la trama de la pel·lícula que es va estrenar sota el nom de The Golden Compass (La brújula dorada) i que malgrat no va ser tampoc una mala adaptació va passar sense pena ni glòria pel món del setè art. Si bé us haig de dir que el llibre és excepcional. La manera de narrar del autor és sorprenent. El seu to com a narrador fluctua i mai es converteix en monòton. Un fet que aprofita per jugar a avançar-te detalls que has de saber però que t'anirà explicant posteriorment. Un estil que crea un estat de nervis considerable, ja que la impaciència et provoca a passar pàgines senceres d'una revolada. Així que, ja sabeu com són les meves recomanacions, no us perdeu la història d'una nena que es veu endinsada en una trama que implica a tots els personatges que van apareixent en la història. En un món on tothom jugarà el seu paper en l'esdevenir i el futur no solament d'aquell món sinó de tots els que existeixen a l'univers. Creus que et podràs quedar al marge?

dimarts, 25 de setembre de 2012

Warrior, l'èpica de l'enfrontament

Fa uns dies vaig descobrir la pel·lícula 'Warrior'. Un film que ha passat desapercebut almenys a Catalunya si bé conté a Nick Nolte i Tom Hardy en una actuació dramàtica i colpidora entre un pare alcohòlic i uns fills acostumats a lluitar per viure. Si bé el tercer en discòrdia és Joel Edgerton que malgrat la seva actuació no és èpica aporta un equilibri consistent entre els altres personatges. Aquesta pel·lícula que ens acosta al món de la lluita mixta molt arrelada en l'actualitat sobretot als EUA i Àsia, narra la història de dos germans amb vides molts diferents que van haver de fer front a un pare borratxo. La lluita és només una metàfora de com expressar el què un ha viscut per una banda i per l'altre de com afrontar els problemes que a un se li presenten. Si li doneu una oportunitat aquest film no us decebrà. Sobretot, als que com jo, us heu criat amb pel·lícules d'arts marcials a discreció.

dijous, 20 de setembre de 2012

A dormir Monstres de Vere, Ed

Els monstres ens acompanyen al llarg de tota la nostra vida. I al llarg d'aquesta som capaços d'anar polint l'etiqueta 'monstre' que posem allò que considerem com a tal. De petits veiem els mostres com éssers horrorosos amb una fisonomia brutal que espanta. Ens preguntem on són? Sota el llit, dins de l'armari, vora la finestra, al jardí... És de grans que entenem com els monstres són aquells que no tenen cor. És per això que els contes infantils ens ajuden a polir les nostres sensacions i aquest conte únic amb grans dosis de bona humor ens acosta a plantejar-nos aquest concepte. No us el perdeu!

dijous, 23 d’agost de 2012

Monsters, una pel·lícula estranyament diferent

És un film diferent. Amb pocs recursos aquesta pel·lícula ha passat sense pena ni glòria per l'escena cinematogràfica. Però crec que és just comentar aquest producte ja que aconsegueix crear un escenari atractiu, curiós, dinàmic i amb la complexitat d'uns personatges interessants sense caure en el tòpic de les pel·lícules estandarts i tòpiques del gènere d'extraterrestres. la música i la bellesa de la fotografia no té pèrdua. Atreviu-vos  veure-la sense prejudicis i a gaudir del viatge de tornada dels dos protagonistes al seu país. 

dilluns, 13 d’agost de 2012

Revolution, El nou producte d'Abrams

El proper 17 de setembre als EUA s'estrenarà la nova sèrie de J.J. Abrams. Revolution és un producte que explota la imatge d'un món apocalíptic on els humans s'han d'acostumar a viure sense electricitat i energia. Dins d'aquest món els governs cauen i s'alcen milícies que lluitaran per restablir el poder. Una idea que el mateix Kevin Costner a The Postman. Sigui com sigui el canal Syfy estrenarà la sèrie el 19 de setembre. El primer pilot porta la firma de Jon Favreau conegut per la seves adaptacions d'Iron Man, entre d'altres. Cal ser honestos, Abrams ens porta de fracàs en fracàs per moltes expectatives que aquest generi amb els seus productes. Per a mi 'Lost' va ser l'inici d'una carrera amb ganes d'atrapar fans amb trames suggerents que sempre acaben per oblidar-se d ela regla d'or del món de la literatura,. la comunicació i el cinema: cal expliocar una història. I Abrams és un geni dels subterfugis, les pèrdues de temps i els trucs per aconseguir desviar l'atenció dels espectadors. Però al final sempre volem que ens expliquin una bona història i que no ens prenguin per idiotes. Haurà après la lliçó després de veure com  el seu últim producte 'Alcatraz' va ser fulminat per falta de seguidors?



dijous, 9 d’agost de 2012

I'm a Legend film, final alternatiu: el mateix resultat.


Sempre he mantingut - i mantinc- que el film protagonitzat per Will Smith, I'm a Legend és realment un insult a la intel·ligència. Malgrat tot, molta gent ha acabat per llegir-se la novel·la instigats o motivats per aquesta pel·lícula. Un fet que almenys ens fa pensar que el mediocre film de Francis Lawrence ha servit per alguna cosa. A tots aquells que us agradin les històries apocalíptiques amb grans dosis de realitat no us abstingueu de llegir la novel·la de Richard Matheson on narra una història realista, dura, amb molts matisos i una gran riquesa que no es basa en la cínica i simple separació del bé i del mal. Sinó que realment ofereix un punt antropològic on es planteja els canvis de societat i l'evolució humana amb el punt de vista tant usat en les etnografies basat en la contraposició de l'etern nosaltres/altres. Malgrat tot us deixo un final alternatiu que es va rodar i que va ser desestimat finalment en el muntatge final. Sigui quin sigui el final, no us enganyeu, no canvia el resultat de la patètica pel·lícula. Però per ser honestos cal veure-ho tot per poder opinar. I és clar, aquest és el meu particular punt de vista. ja que la novel·la 'I'm a Legend' és una de les meves preferides juntament amb el 'Dia dels Tríffids'.



dilluns, 6 d’agost de 2012

El trono del lobo gris, de Williams, Cinda

La trilogia d'aquesta autora americana que començà la seva carrera amb novel·les romàntiques ja compta amb el seu tercer llibre. I, perquè no ens confonguem, el què havia començat amb el nom de la Trilogia dels Set Regnes s'ha convertit enuna saga de quatre llibres. Ja podeu trobar la tercera i penúltima part: 'El Trono del lobo gris'. Que continua les aventures de Han Allister i la princessa Raisa després de l'acció de 'El Rey demonio' i 'La Reina Exiliada', en la seva lluita per la supervivència. En aquesta tercera part en Han protegeix i cuida a la seva amiga Rebeca de Morley, i acabarà descobrint que es tracta d ela Princessa Raisa ana’Marianna que fuig de palau per evitar les confabulacions del Gran Mag que ostenta quedar-se amb el tron. malgrat ers tracta d'una saga destinada a un públic juvenil no us la perdeu aquells que sou amants de la literatura fantàstica. El seu ritme i lan seva trama és apte per a tots els públics i la seva història és prou enginyosa com per atrapar-vos. I qui no vol deixar-se seduir per una bona novel·la?



dijous, 26 de juliol de 2012

Tercera Temporada: The Walking Dead, 15/10/2012

Esteu preparats per l'apocalipsi? El proper mes d'octubre AMC estrenarà la tercera temporada de la sèrie que ha posat en boca de tothom l'affair zombie.  De moment, FOX ha plantejat la seva estrena simultània a 122 països. Entre ells l'Estat Espanyol. Això si mitjançant el canal de pagament. I ara ja ens arriba el primer tast de prop de 5 minuts amb diferents imatges de la nova temporada. Caldrà però no tenir massa expectatives; els tràilers de la segona temporada prometien molta acció i va acabar sent una temporada nefasta, amb guions plans i una trama avorrida. La tercera temporada composta de 16 capítols s'estrenarà en dues subtemporades com ja van fer amb la segona temporada. Així es presentaran en tandes de 8 episodis cadascuna. L'eix central és la presó on Michonne i The Governator seran els dos nous personatges. Si bé el tercer serà la reaparició de'n Merle Dixon, el germà de Daryl. Fins que s'estreni ens quedem amb el lema de la tercera temporada dóna a entendre certes coses: "Lluita contra els morts, tingues por dels vius".

dimarts, 24 de juliol de 2012

Batman: The Dark Knight rises


Arriba la tant esperada tercera part que posa punt i final a la trilogia del guerrer de Gotham, dirigida per Christopher Nolan. En aquesta part on  Batman continua exiliat després d'assumir l'assassinat de Harvey Dent així com dels que aquest -convertit en dos cares- havia matat en la seva particular venjança després de la mort de Rachel. Citant les referències de l'Imperi Romà Batman es converteix en l'heroi que la ciutat necessita i carrega amb la responsabilitat i culpa d'uns assassinats que no ha comès. mentrestant apareixen a escena Catwoman  i Bane. Dos personategs que desestabilitzaran l'status quo es impera a Gotham i que posarà punt i final al desterrament de Batman. 

 Malgrat les dues anterior pel·lícules em van agradar i pel que he sentit diuen que aquesta tercera dóna encara més solidesa a tota la trilogia, m'hagués agradat que haguessin adaptat en Batman de Frank Miller. Ja que una pallissa èpica del cavaller obscur al pesat de Superman hagués estat sense cap mena de dubte un abans i un després en el cinema d'herois. Malgrat tot estic segur que gaudirem de l'enfrontament de Batman amb en Bane, que malgrat no ser un dels villans més emblemàtics, diuen que deixa el llistó prou alt. Haurem de veure-la per saber el què. 


D'altra banda, em pregunto per què ens fascinen tant els superherois. I més en aquest cas ja que Batman és el superheroi sense poders més ben situat dins del rànking de personatges més importants. Batman és un mortal que decideix sacrificar-se pel bé comú. I no em refereixo al fet d'autoimputar-se els assassinats d'aquesta versió -una de tantes- sinó perquè en un món convuls, corrupte i de baixa moralitat voler ser un heroi és un sacrifici descomunal. Necessitem però entendre que sense herois estem en mans dels ésser més vils i mediocres. 

dimecres, 11 de juliol de 2012

Segona part de la 'La Llàgrima de la Lluna'

Encara recordo quan un dia que tornava tard de treballar -per llavors estava exercint de periodista i venia d'una jornada maratoniana per tancar l'edició- eren les dues de la matinada i en arribar a casa vaig veure que tenia l'ordenador encès. Tenia un correu de l'editora. I quan vaig llegir que no solament li havia agradat la novel·la que li enviava sinó que pretenia publicar-la, vaig sentir una emoció especial. La mateixa emoció que encara sento quan algun lector em comenta la seva experiència amb el llibre. Des de llavors m'he dedicat a escriure la segona part de la Llàgrima de la Lluna. Una segona part més madura, complexe i tenebrosa. Però que conserva els elements que fan aquesta història ben genuïna: la frescor i transparència dels personatges. Certament el procés de creació depèn no solament de la inspiració, sinó bàsicament necessita mètode i organització. Tot i que com em van dir unes lectores fa poc, 'no s'hi valen excuses' ja que fa més de 5 anys que la meva novel·la es va publicar. Pel que lectors, estigueu tranquils el procés continua i espero ben aviat poder compartir amb vosaltres una altra aventura de'n Xasar i els seus amics. De moment us faig un avanç del títol: La Llàgrima de la Lluna i la Cripta dels llops.

dijous, 5 de juliol de 2012

'Game of Thrones' un Eastenders (Gent del Barri) dels Set Regnes d'HBO

Si no heu vist la segona temporada de la sèrie homònima de la saga de novel·les de George RR Martin no us llegiu aquest post. Qui avisa no és traïdor, com es diu popularment. Malgrat les meves expectatives un cop conclosa la primera temporada eren altes - tal i com vaig plasmar als anteriors posts dedicats a aquesta sèrie- cal dir que s'han esmicolat gràcies a una dosi de realitat. 

Després de viure experiències tant decebedores com la sèrie Lost, pensava que aquells que s'ocupen de fer sèries (productors, guionistes, realitzadors, directors, etc) tenien clar que els espectadors no permetem que se'ns enganyi. Si amb 'Lost' vam veure com un guió genial que obria un munt d'interrogants era usat per enganxar a un munt immens d'espectadors que en acabar la sèrie no van rebre ni una sola resposta; amb Game of Thrones tenim una situació estranya: partim d'unes novel·les excepcionals amb muntanyes d'informació, detalls i personatges que acaba convertida -a la segona temporada d'HBO- en una broma de mal gust.

M'explico. No entenc que els episodis siguin lents, repetitius i quedin aturats en detalls argumentals que no aporten res a la història general. No sóc guionista -malgrat vaig fer un guió per un documental anomenat La Caixa Màgica- però sé que la regla d'or de la creació de guions és no aportar res que no serveixi -encara que sigui de forma efímera- per la trama de l'acció. Un cop he vist els episodis que componen la segona temporada d'aquesta sèrie o una de dos: o ens volen prendre el pèl o són inútils. Per exemple, per què donen tanta importància a les situacions on Arya Stark està fent de cuinera amb Lord Tywin? Un munt de persones que no han llegit les novel·les em deien: de ben segur que és perquè l'acabarà reconeixent; potser se l'acabarà enduent a Roca Casterly; es compadirà d'ella i la tornarà al costat de la seva germana Sansa o a Winterfall... Res de res. No importa gens aquell moment. És el que anomenem 'palla'. Com quan fem un examen i expliquem coses que no venen al cas per omplir o adornar la resposta però que sabem que no aporta res de res. O Per què gasten tot un episodi amb la visita de Petyr a Lord Tywin amb Arya Stark amagant-se mentre serveix el menjar i el vi? Res del què discuteixen serveix de res, no parlen de res necessari per la sèrie. I malgrat molts creien que en Petyr la reconeixeria i se l'enduria amb ell a Port Reial, un cop acabada la sèrie veiem que no passa res. Són moments eterns -en el concepte més negatiu que existeix- on els personatges parlen per parlar sense aportar RES d'informació a la trama que ens ocupa. I un altre exemple el trobem en diàleg estúpid entre Jon Snow i Ygritte, que deambulen pel gel, parlen, es provoquen, ella posa totes les armes sensuals en joc però no aporten res de res a la trama. És evident que acabaran tenint una certa relació però ja s'intueix amb 2 minuts de conversa. Cal gastar 4 episodis per deixar-ho clar?

La meva pregunta és, per què amb una novel·la tant repleta d'informació decideixen perdre el temps en seqüències avorrides i llargues? La saga és prou bona com per no haver de perdre temps amb converses estúpides com la de la Carsei i Sansa Starck on la Lannister li dona tot de lliçons a la stark mitjana mentre a fora s'està lliurant la batalla -que per cert sembla enfrontar a 10 persones i no a tres exèrcits com passa a la novel·la-. Al mateix temps els que us heu llegit les novel·les haureu vist certs canvis argumentals que no se sap massa com solventaran. Com per exemple el fet que Xaro Xhoan no mata als seus congeneres mercaders i la Daenerys no el deixa tancat a la seva caixa forta. De fet és un persontage que apareix a 'Dansa amb Dracs' el cinquè llibre de la saga. O per exemple que és el Llop d'en Jon qui acaba amb en Qhoryn 'mitjamà'.

La pregunta és per què sabent que estan ometent informació important i malgastant minuts en seqüències inútils, creuen que podran mantenir el nivell d'espectadors fins ara? Potser perquè les novel·les i la història són tant bones amb si mateixes que taparan qualsevol fracàs. I amics, tingueu per segur que la segona temporada de Game of thrones, si té un sobrenom és: fracàs.Com serà la tercera que ja han anunciat que estarà dividida en dos com els mateixos llibres? De ben segur si han de convertir aquesta sèrie amb un Gent del Barri (Eastenders) dels Set Regnes molts baixarem a la següent estació ja que no aguantarem tot el recorregut. Els espectadors som autoexigents. I malgrat entenem que no poden fer grans batalles i exèrcits colossals com els dels llibres, almenys volem que no manipulin la trama i no impulsin uns guions que l'únic que fan és perdre temps i insultar-nos com a consumidors, espectadors i com a lector. 'Winter is Coming?' doncs perquè sembla que als guionistes els importa poc?

dilluns, 25 de juny de 2012

La balada dels històrics anònims, de Foix, Ivan i Tarradellas, Anton

Rebre unes entrades de teatre com a regal d'aniversari és tot un privilegi. Així ho vaig sentir quan de dins d'un sobre de color taronja en vaig extreure dues entrades per anar a la Sala Beckett a veure La balada dels històrics anònims. A priori no tenia cap més informació que la obra narrava el periple del cor embalsamat de Francesc Macià un cop esclata la Guerra Civil i fins a l'instauració de la democràcia a l'Estat Espanyol. També sabia que Ivan Foix era descendent d'anarquistes i Anton Tarradellas,  descendent del Ministre d'Indústria de la generalitat de Catalunya en el període de guerra i President de Catalunya a l'exili.

Les entrades eren pel divendres 22 de juny a les 21.30 hores. Vam sopar en un bar, La iaia que hi ha allí mateix al carrer Escorial. Un divendres a la nit els bar de la zona van començar a tancar a les 21 hores i aquest mateix va tancar a les 21.15 quan vam abandonar la seva terrassa. Un fet insòlit que segurament tenia a veure amb què estàvem a vigília de la Revetlla de Sant Joan, la festa típica de la zona que comprèn la denominació de Païssos Catalans. 

La primera sorpresa va ser arribar a la sala i trobar-nos que nosaltres érem les dues úniques persones que assistiem a la representació. Un fet que ràpidament vam resoldre intercanviant les entrades pel Diumenge 24 a la tarda. Però que em va entristir. Catalunya és un país petit. Amb molta gent combativa que lluita i reivindica la cultura catalana. Em pregunto com pot ser que una obra de teatre que a més destil·la sensacions i pinzellades del nostre gran patrimoni intangible com és la pròpia història estigués buida? Com pot ser que un país on teòricament reivindiquem de forma insistent la nostra cultura i llengua no ens volquem amb les produccions pròpies? I malgrat l'assitsència, la resta de dies segur que ha estat ben bona, no entenc com pot ser que el poble deixem sols a la gent que lluita i s'arrisca per produir espectacle cultural propi. 

Un cop superada aquesta reflexió cal esmentar un fet important. I és que als 30 segons de començar l'obra ja a la nova sessió del dia 24 de juny a les 18.30 hores jo ja estava immers en un viatge on els dos autors amb una habilitat fascinant per traslladar l'expectador en tot tipus de localitzacions narraven el periple del cor de Macià i de pas diferents històries vitals i existencials d'una gent que són alguns dels testimonis que ens queden d'una època plena d'heroicitats però sobretot marcada per la covardia, la violència, l'abús i l'assassinat.  Tots dos, amb uns gestos petits però immensos, fan el què volen amb l'espectador. Amb un petit gest imitant un xiulet d'ocell, un esbufec de vent o, fins i tot la sirena d'un vaixell, són suficients per ubicar-te on la història et reclama. La pròpia força del guió i la perícia de tots dos són uns ingredients tant forts que encara que l'espectador tingui poques habilitats imaginatives acaba traslladant-se, sentint alguna de les sensacions que l'obra transmet. I tot ell amb pinzellades d'ironia i humor, que donen una dimensió encara més gran i humana a tota l'obra.  Un viatge per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, un viatge enmig de la derrota dels feixistes a Europa i la pervivència dels feixistes espanyols (que fins avui dia encara patim!). Els anhels d'una pàtria que neix amb Guifré el Pilós i gairebé és anorreada pel Dictador Franco.  En definitiva un viatge d'una cultura, d'una societat i de tantes i tantes persones que al llarg de la història som qui donem sentit a aquestes estructures amb els nostres sentiments, les nostres voluntats i els nostres desitjos.

És un viatge necessari. Que ens recorda la tragèdia d'una època on la majoria lluitava per la supervivència: la d'un cor embalsamat, la d'una nació, la d'uns ideals, la supervivència de la dignitat, de la família, de la pròpia vida... Un episodi històric que els catalans no podem i hem d'oblidar perquè la lluita pel que som i serem, pel que volem i desitgem, pel que patim i sentim continua més viva que mai. Sort que encara queda gent disposada a recordar-nos-ho.  La pregunta és si estem disposats a lluitar encara?

Independentment d'això va ser un viatge extraordinari. Un plaer compartit amb la què em va regalar les entrades i amb qui vaig compartir el goig de la complicitat de viure un espectacle únic.





dimecres, 13 de juny de 2012

18 anys fomentant la lectura: cor en estat pur

El passat dia 9 de juny vaig ser a la festa dels 18 anys del Pla de Lectura de la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa de Parets del Vallès. Un acte que va reivindicar aquest centre que ben aviat complirà  29 anys lluitant perquè la lectura esdevingui una eina de creixement entre infants i joves. 
Com a escriptor val a dir que va ser un acte especial. Primer perquè vaig passar tot el matí parlant amb els lectors. I, ells, són la raó de ser de qualsevol escriptor que  realment tingui passió per compartir una bona història. 
Molta gent creu que l'important són la quantitat de llibres que vens. Però realment el més important l'únic que importa és que alguna de les persones que llegeix el teu llibre connecti amb la teva història. Potser és fàcil dir això quan el meu sou i el meu estil de vida no depèn d'una editorial. Però penso que cal mantenir-ho. Sempre hi ha escriptors que recomanen a la gent que comprin els seus llibres. Jo, en canvi, prefereixo recomanar a la gent que el llegeixin. El més important és que alguna de les coses, emocions i pensaments que he escrit serveixi per encoratjar, acompanyar i distreure encara que sigui en un fugaç instant, a alguna persona. Va ser emocionant sentir les demandes dels petits lectors que incomprensiblement no entenen per què 5 anys després de la publicació de la Llàgrima de la Lluna encara no n'he acabat la segona part? Res del què vaig dir va servir per justificar tal demora pel que tampoc hi insistiré ara. Quan estigui acabat ho estarà i els meus lectors sereu els primers en saber-ho. També va ser emocionant conèixer petits i grans amb ganes d'escriure, amb interès de compartir i comunicar-se. Una experiència que, malgrat les noves tecnologies que en teoria ens han connectat a uns i altres, restem més incomunicats que mai.  Recordo el cas d'una nena amb un gran entusiasme per escriure i que , de ben segur, si omet el què diguin uns i altres s'hi dedica amb passió acabarà per cristal·litzar en una part important de la seva vida, independentment de si és a nivell professional o personal. Cal esmentar que la Biblioteca no és un lloc ordinari. Fins i tot les autoritats presents es van atrevir a parlar des del cor. Aconseguint, així, que ciutadania i representants institucionals gaudíssim per un instant d'un període poc usual i positiu de connexió. 
També va ser emocionant compartir aquella sensació reconfortant de 'sentiment de pertinença' i és que els altres escriptors em van aixoplugar amablement. Pep Albanell, Carles Cano, Josep Francesc Delgado, Pau Joan Hernàndez, Enric Lluch, Pere Martí, Hermínia Mas, Miquel Rayó i Meri Torras, van resultar ser uns companys de viatge excel·lents. Així com també les conta contes que ens van ajudar a espolsar la mandra gràcies a les seves històries. I és que en definitiva vam gaudir d'un dia ben especial. 


Val a dir, que per tots aquells que no creieu en la meva objectivitat hi ha certs indicador que atorguen una gran força als meus arguments. Com que sovint tendim a simplificar les coses us deixaré unes quantes dades sobre el Pla de Lectura d'aquesta Biblioteca. 


Per exemple, un dels objectius d’aquest Pla és que no hi hagi lectures obligatòries a les escoles i els infants puguin elaborar el seu itinerari personal de lectura, llegint literatura de qualitat i respectant la lectura en llibertat. aquesta pla va néixer el curs 93/94 l’objectiu de millorar l’hàbit i la competència lectora entre els escolars incidint en la promoció de la lectura en llengua catalana i amb el convenciment que els llibres són una eina de creixement personal indispensable. Des que es va iniciar fins a l’actualitat, un total de 2.843 infants de Parets del Vallès, escolaritzats al municipi, han gaudit del Pla de Lectura. Un infant que hagi fet tota la primària a Parets quan l'acabi haurà tingut la possibilitat de llegir 204 llibres diferents, del fons de 500 llibres triats per aquesta activitat escrits per 451 autors diferents, referents de la literatura infantil i juvenil universal. El curs passat van llegir entre tots 12.561 llibres. L’any 2004, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya li va atorgar el premi a la millor iniciativa de foment de la lectura. Aquesta activitat també està inclosa dins el projecte Ciutats lectores: de l’oralitat a la literatura que l’Associació Cultural Cal Llibre porta endavant i que compta amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant el curs van formar part d’aquest projecte 1.425 infants de 3 escoles d'0sona i 6 de Parets del del Vallès. Al bell mig de l'interior de la Biblioteca hi ha un cor gegant. El cor de la lectura, de la Biblioteca, de la passió dels què allí hi viuen o allí hi troben el seu refugi. És per això que per als que creiem en arguments més sòlids que el numero us adjunto doncs aquest fotografia. Una imatge val més que mil paraules.

dimarts, 5 de juny de 2012

Snow White and the Huntsman (Blancaneus i el Caçador)

Explicar un conte és una tasca difícil. Sobretot si el conte forma part ja de l'imaginaria col·lectiu d'una societat. La història de Blancaneus ha donat la volta al món de la mà de Wal Disney. Així, com tot, en un món globalitzat sembla que els estereotips s'han d'unificar i simplificar. Malgrat la nova adaptació té el valor de provar d'explicar una història més complexe i completa no pot evitar caure en el parany de la simplicitat tant 'Hollywoodiense' que acostuma a esquitxar la major part de produccions cinematogràfiques nord americanes. Malgrat tot és un film diferent on blancaneus s'allunya d'un món de cotó fluix per caure en la complexitat i afilada d'una realitat més aviat tenebrosa. Els nans, la poma, les fades i follets són ingredients que complementen aquest film que a més s'atreveix a introduir un element eclesiàstic en format de bisbes provant de donar un toc mitjaval al film i, ves per on, en un moment on la institució eclesiàstica està qüestionada els fan propaganda gratuïta. Cal afegir un detall. Al llarg de la història l'Esglèsia sempre ha estat al costat dels tirants i dictadors i molt poques vegades al servei del poble. En aquest film, quan la madrastra s'apodera del regne l'Esglèsia desapareix i no retorna fins al final. Un fet estrany tenint en compte que si volien crear un paral·lelisme medieval haurien de saber que el poder crida el poder. I el poder mai desapareix, solament canvia de mans.

En tot cas, és un film amè amb alguns punts de màgia gràcies a uan ambientació realment molt treballada. Sobretot quan el poder de la màgia torna a les terres de Blancaneus.

dimecres, 30 de maig de 2012

Festa de la lectura de la Biblioteca Can Butjosa

El proper dissabte 9 de juny a partir de les 11.00 a les 18.00 hores la Biblioteca Infantil i Juvenil de Can Butjosa celebra els 18 anys del seu Pla de Lectura. I per fer-ho acostarà a escriptors i infants en una festa on el punt de trobada és la fascinació per les històries, els llibres, els contes i la lectura. Aquest centre emblemàtic té a les seves espatlles la pressió d'haver-se convertit en un centre únic de referència per aquells que viuen la lectura d'una forma especial. Així des del seu naixement el 1983 ha estat pioner en molts àmbits aconseguint acostar la lectura a milers i milers d'infants mitjançant la seva incansable tasca en diversos fronts que no solament els ha portat a treballar amb escoles, famílies i entitats sinó també amb centres de menors i altres institucions. Aconseguint sempre crear una complicitat entre els oients i les històries. Famoses són les seves hores del conte, els seus tallers de jocs de falda o el pioner curs CEBEI dedicat a professionals que volen aprendre la gestió d'una biblioteca escolar lluitant i reivindicant així la importància d'aquest espai dins dels centres escolars.Al celebrar els seus 25 anys el centre va presentar un curt de ficció que va ser presentat al Festival de Sitges d'aquell any i que ha recollit bones crítiques per saber encomanar aquesta màgia que es respira en cadascun dels racons de la Biblioteca i que s'anomena La Caixa Màgica.

És per això que com a escriptor em resulta fascinant haver estat convidat a aquesta festa. Potser per què jo també he estat un nen d'aquesta Biblioteca que ha crescut amb aquest ambient de força, energia i passió per la lectura. Però també perquè ser un dels convidats d'aquesta festa és un gran honor i també una gran responsabilitat. El dissabte 9 de juny està previst que tots els autors estiguem a disposició dels infants per respondre les seves preguntes i comentaris. Per interactuar amb els nostres lectors un fet emocionant i aterrador al mateix temps. Creieu-me, tenir algú davant que s'ha llegit el teu llibre és estrany. Perquè no importa si escrius com un geni, no importa si el teu llibre és el millor en boca de crítics frustrats que mai s'han atrevit a escriure, no importa si n'han venut molts o pocs, només importa si la persona que el llegeix ha connectat amb tu mitjançant aquella història i en el cas que ho hagi fet què ha significat per ella? 

En fi, és la primera vegada que escric un post com a escriptor i segurament no ho tornaré a fer. Però una trobada amb lectors és prou important per saltar-se el format original. I ja ho sabeu els què vulgueu ser-hi allí estarem lectors i autors compartint una festa especial a un lloc extraordinari.

dilluns, 21 de maig de 2012

El nombre de las cosas de Beltran, Fernando

La necessitat d'anomenar les coses fa que els humans al llarg de la nostra història etiquetem insistentment objectes, animals, plantes, astres, estats emocionals i conductes. El llibre de Beltran és un compendi d'experiències al voltant de la vida de l'autor que malgrat ser un poeta consagrat en diverses obres de gran qualitat s'ha fet famós per ser etiquetat com "el nombrador" (l'anomenandor). Aquest llibre explica no solament l'experiència personal de l'autor sinó que dissecciona de forma emocional com ell ha instaurat i lluitat per un model d'empresa pionera a l'Estat Espanyol: el de posar noms a les empreses. Noms tant famosos com Opencor o Amena. Però l'important és la calidesa humana que traspua en cada pàgina. Un llibre que defuig de ser un manual de marketing o branding típic sinó que aporta aquest plus des del punt de vista d'una persona que treballa amb passió amb el què li agrada i amb el què -malgrat el pas dels anys- encara creu. No vull allargar massa aquest post perquè és un d'aquests llibres que s'ha de desgranar lentament i on segurament hi trobaràs quelcom que t'arranqui alguna emoció. Al cap i a la fi, es tracta de la trajectòria d'una persona que ha esdevingut el què és  a base d'experiència, il·lusions i complicitats. Tres ingredient que mai es poden perdre fem el què fem o ens dediquem al què ens dediquem. I en aquesta obra amaga de tot i més com un cofre pirata mig enterrat en una illa deserta. Així que busqueu el què busqueu quelcom hi trobareu. Gaudiu-lo.

dilluns, 14 de maig de 2012

The Avengers: la crònica d'escollir una pel·lícula

Anar al cine avui dia és una gran responsabilitat. No és barat i escollir correctament una film és gairebé determinant. No importa quina pel·lícula t'hagin recomanat, tota la informació que hagis pogut recopilar del film no serà mai suficient per assegurar l'èxit de la teva elecció. Així les sensacions que ens transmeten les pel·lícules són tantes, són tant complexes, que malgrat tenir-ho tot a favor una bona pel·lícula pot suposar una apocalípsi existencial. I no hi ha res pitjor que haver pagat l'entrada al cine, les crispetes, les gominoles, etc i després adonar-se que el què estàs mirant és una merda. 

És per això que malgrat el munt de recomanacions i la informació que havia llegit vaig anar a veure The Avengers amb certes reserves. M'encanten els superherois pel que sempre tinc assumit que segurament les pel·lícules basades en ells em m'agradaran "a priori" però quan em deceben és terrible. Com per exemple em passa també amb la literatura, no hi ha res pitjor que una mala adaptació d'un llibre. I'm a Legend (Sóc Llegenda), dirigida per  Francis Lawrence, és una de les pitjors adaptacions que he vist mai. Mai he entès com amb un llibre fantàstic com el de Richard Matheson acaba destrossat, amb el guió canviat i sense rastre de l'essència de la història original en aquest pel·lícula ridícula interpretada per Will Smith. Diria que a Hollywood haurien de potenciar les classes de comprensió lectora i de redacció. Ja que sembla impossible que amb una bona trama que els ho posava tot a favor hagin acabat per fer un producte ridícul i insultant.

Per què us parlo d'un mal exemple d'adaptació cinematogràfica i del què suposa haver anat al cinema a veure una merda de pel·lícula? Doncs perquè ja he vist l'adaptació de Els Vengadors (The Avengers) de Joss Whedon i em va semblar senzillament fantàstica. No tenia clar que el film de la unió dels superherois marvelians m'agradés. No és fàcil condensar en unes hores tota l'essència que els creadors de Marvel han abocat generació darrere generació en els còmics. No és gens fàcil plasmar a la gran pantalla un univers que ha agafat forma en dècades... I malgrat tot, ho han aconseguit en aquesta pel·lícula. Mentre Thor dirigida per Kenneth Branagh va passar sense pena ni glòria ja que no tenia un ritme equilibrat i Hulk, en les seves diferents adaptacions s'enfonsaven, Iron Man i Capità America triunfaven gràcies a uns ritmes trepidants. Però The Avengers ha reunit al seu voltant el millor de tots els personatges en una trama sòlida i trepidant al mateix temps que ha polit tots els defectes que els films per separat posaven en evidència. No us diré que és una obra mestra però conjugar el bo i millor de cada personatge deixant que el guió flueixi és realment un tipus d'obra d'art. Hi ha petits detalls que la fan així, els caràcters contraposats dels personatges, recuperar parts essencials de certs caràcters -per primera vegada van recuperar el Hulk temible i incontrolable dels anys 60, pels que no coneixeu els còmics Hulk era un superheroi que aterria a la gent, per imprevisible. I el film per primera vegada ens deixa de nou aquesta sensació d'ésser temible (La topada de Natasha amb Hulk és impactant). 

I qui es podria pensar que aquesta és la primera pel·lícula del director? Després d'haver creat sèries com Buffy, Angel o FireFly i haver-se convertit en una referència en el món dels freaks -fet que sovint la estigmatitzat- Whedon ha demostrat que amb sentit comú, passió i comprensió es pot conjugar el món dels còmics amb el setè art amb resultat realment notori. Esperem que els que van plantejar el gran fiasco de Ghost Rider o Hulk hagin après la lliçó. I si us agraden els còmics , l'acció i l'aventura podeu anar a veure The Avengers. Ara si al final no us agrada recordeu que la última elecció abans d'anar a veure un film al cine és nostra!

dijous, 10 de maig de 2012

Dansa amb Dracs, de Martin RR, George.

Finalment ha passat, la cinquena obra basada en els nombrosos personatges dels Set regnes (i més enllà) ja ha sortit a la venda. I ho ha fet en català de la mà d'Alfaguara. L'ediotrial ha publicat en menys d'un any totes les obres de Jocs de Trons i a més s'ha avançat a la publicació en castellà. demostrant que la qualitat i la rapidesa en la traducció no són enemics. La mítica Gilgamesh que fins al moment ha publicat les obres en castellà encara està en procés de donar la data exacte de llançament que pel que s'especula serà a mitjans de juny de 2012. Qui diu que el català no és rendible? De moment, en el camp editorial han demostrat estar a l'alçada amb un compliment dels tempos marcats i anunciats mai vist. Un fet que pels que vam haver de començar a llegir les obres en altres idiomes no propis com en castellà o anglès suposa un al·licient per tal de descobrir la saga en la nostra llengua. Un fet que us pot semblar inútil, però pels que hem de viure i consumir productes d'oci en castellà perquè no s'aposta prou amb català -malgrat som 10 milions de parlants al món- és realment important. Així que victoregem l'èxit d'Alfaguara i gaudim de la novel·la que és apassionant i rica en tots els idiomes. 

Per altra banda, i sense haver llegit encara cap pàgina ha transcendit que un dels protagonistes mor en aquest últim volum. Aquest fet seria notícia si l'autor no ens tingués ja acostumats a matar a discreció qui vol, quan vol i sense miraments. Aquesta saga, que s'acosta més a una narració històrica -fidel al bagatge cultural del propi autor en relació a la Guerra de la Rosa-, ens aproximarà un cop més a una història transversal, global i al mateix temps detallista. El mateix autor ha afirmat sempre davant dels mitjans, i en aquest cas a La Vanguardia, que l'avorreixen els llibres previsibles. "Vull que la història em sorprengui. És l'única manera que el perill sembli real", afirma Martin. De moment aquesta saga que va començar fa 20 anys ja té un proper objectiu i sembla que es dirà Els vents de l'hivern. Així doncs gaudiu del cinquè volum ja que no sabem quan trigarà l'autor en oferir-nos la propera entrega. 

dissabte, 5 de maig de 2012

Crònica Saló del Còmic de Barcelona 2012

El Saló del Còmic d'enguany ha aconseguit aglutinar un espai més compacte que altres anys. Vaig necessitar quatre hores per recórrer gairebé tot l'espai dedicat a estands, exposicions, videojocs i encara em vaig oblidar de passar per la zona de concerts. En tot cas, enguany el saló del còmic ofereix un espai fantàstic. Els diferents estand ofereixen marxandatge, còmics, llibres, films, sèries i un llarg etcètera que passa per menjar, gominoles, tallers, demostracions, disfresses i signatures d'actors, autors i il·lustradors. Si bé en un món globalitzat veiem que els estands s'han globalitzat. Excepte aquells que ofereixen còmics antics, molt antics. La resta tenen al mostrador la mateixa selecció de còmics que passa per les novetats Marvel, les reedicions de DC i els volums que enguany s'han posat tant de moda. Malgrat tot és un luxe poder estar remenant, passejant i comprant. Si bé us recomano que abans d'anar-hi us marqueu un pressupost màxim ja que un cop allí tindreu tantes tentacions de comprar que podeu sortir malparats. 

Per altra banda, és molt interessant veure les exposicions. Entre elles la de Cavall Fort, tot un referent a Catalunya, que repassa els principals números dels seus 50 anys així com dels seus autors. O la que em va cridar més l'atenció la de Litlle Nemo, dedicada al què està considerat un dels pilars fonamentals dels primers còmics de la història i que estava firmada per Winsor McCay i publicada per primera vegada el 1905. Si no coneixeu aquesta obra exploreu-la, és un tresor. I el seu autor ens va deixar moments memorables a part d'il·lustrats i narrats on critica ràpidament i satiritza el món que l'envolta sinó també amb la seva vida: de ben jove l'autor venia retrat pel carrer amb un cartell on s'hi llegia "pagueu ara 20 centaus per un retrat que amb anys valdrà una fortuna". No sabem si algú en va guardar cap?  Per altra banda, el Saló també compta amb una exposició de robòtica -on hi ha un mini auditori on s'hi fan batalles de robots- que repassa la importància dels robots en la nostra cultura literària, còmic i pel·lícula. No us desvetllaré més secrets del Saló, aneu-hi si us ve de gust i descobrir la llarga llista d'autors, il·lustradors i alguns actors que seran allí firmant. 

En definitiva, jo ja hi he anat amb dues adquisicions: Joc de Trons i Sherlock Holmes, la Conspiració de Barcelona. Ambdues edicions en català molt recomanables!

dijous, 3 de maig de 2012

Sherlock Holmes i la Conspiració de Barcelona de Colomino, Sergio; i Palomé, Jordi

Barcelona, capital de Catalunya, és una marca poderosa que ha atret de forma magnètica a innumerables persones. No és estrany que el detectiu més famós de la història literària no hagi estat una excepció. Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona publicat per NORMA editorial apropa el personatge a la ciutat convulsa de 1893. D'aquesta manera, el detectiu coincideix amb un dels esdeveniments traumàtics de la ciutat l'explosió de la bomba al Liceu de la mà de l'anarquista Santiago Salvador. Així el detectiu recala a la capital catalana seguint la pista d'Ictineu II, el famós submarí de Narcís Monturiol. La trama acosta el personatge a al Barcelona modernista que al mateix temps esdevé una olla de pressió dels moviments socials, especialment el creixent moviment anarquista i la consolidació del catalanisme polític articulat amb el moviment de Renaixença.

Aquest còmic serà presentat en el marc del Saló del Còmic de Barcelona que se celebra el proper cap de setmana a la capital. Els seus autors han basat aquesta història en el que s'anomena el "Gran Hiat" de Sherlock Holmes que de 1891 a 1894 hi ha un buit temporal en la seva vida coincidint amb la seva suposada mort després del gran enfrontament amb el Doctor Moriarty ja que el seu autor cansat del personatge pretenia donar un punt i final a les aventures del famós detectiu. Però la pressió d'un suculent contracte i dels seus fans van fer que el punt i final es convertís en un punt i apart que ha suscitat nombroses línies que ubicaven el personatge treballant d'amagat pels serveis secrets britànics a Montpeller, Rússia i ara a Barcelona. Així que benvingut a barcelona Sherlock Holmes.

dimecres, 2 de maig de 2012

Saló del Còmic de Barcelona: Cavall Fort i Mazinger Z

El proper cap de setmana torna el Saló del Còmic de Barcelona i de nou converteix Barcelona i Catalunya en el punt de referència mundial del còmic, la il·lustració i en definitiva tot allò relacionat amb l'anomenat setè art. L'edició d'enguany té una llista repleta de noms fonamentals del món del còmic. Noms com Greg Capullo, que saltà a al fama gràcies a materialitzar Spawn en la seva sèrie regular per encàrrec de Todd McFarlane, Milo Manara creador de la famosa Barbarella entre d'altres, o Go Nagai pare de Mazinger Z entre tants d'altres. Però enguany també serà especial per l'exposició dedicada als 50 anys de Cavall Fort, una revista quinzenal dedicada a promoure la lectura en català i que a catalunya no solament va servir per arrelar la nostra llengua entre infants i joves sinó també per descobrir còmics com en Sergi Grapes, Espirú i Fantàstic, Jep i Fidel, Massagran, Les Aventures de Pere Vidal, Ot el Bruixot o Jan i Trencapins, entre d'altres. Aquesta revista que va publicar-se per primera vegada als anys seixanta ha arribat als 1192 números. 

El Saló del Còmic a més ens dóna la oportunitat de descobrir exposicions, tallers, conferències, trobades amb autors, dibuixants, guionistes i actors de culte. Però també de visitar innumerables estands que ens aproparan còmics, revistes i llibres tant del passat com del present. En general ens brinda la oportunitat de remenar i gaudir d'un ambient entranyable mentre descobrim còmics que no recordàvem que havíem llegit de petits o noves obres que ens satisfaran. Així que el proper cap de setmana si t'agraden els còmics aquesta és la teva oportunitat d'acostar-te a la Fira de Barcelona i gaudir d'aquest món en directe.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Game of Thrones, Segona Temporada

Ja s'ha estrenat la segona temporada de Game of Thrones i sembla que amb una bona acollida. Aquesta segona temporada que està inspirada en la segona novel·la Xoc de Reis, es caracteritza pel moviment de les fitxes d'escacs un cop aquestes ja s'han presentat. Mentre a la primera temporada la sèrie presentava els personatges a aquells seguidors que no s'han llegit les novel·les en aquesta segona temporada els personatges comencen a emprendre decisions crítiques que revolucionaran els Set Regnes. Prenen importància certs personatges que fins ara quedaven en un segon pla. Amb George RR Martin mai saps quin personatge caurà en desgràcia, morirà o prendrà una rellevància cabdal per a la trama. D'aquesta manera aquesta segona temporada tindrà dos personatges claus que sacsejaran la trama.Per una banda Theon Greyjoy que va ser pres com a ostatge per Ned Stark que el va criar gairebé com un fill, esdevenint la mà dret de Robb Stark, auto proclamat Rei en el Nord. Per altra banda tenim a Stannis el germà del rei mort, Robert que s'alçarà com a rei legítim dels Set Regnes emprenen una corada emmarcada en l'ajuda que li proporciona Melissandre, la sacerdotisa del Senyor de la llum. Finalment veurem l'alçament de Daenerys, que lluitarà per ocupar el lloc que creu que li correspón en el món. No us perdeu doncs aquesta sèrie i si us agrada no dubteu en comprar les novel·les. Sobretot tenint en compte que Alfaguara publicarà el proper més de maig la cinquena part de la saga 'Dansa amb Dracs'.


diumenge, 22 d’abril de 2012

Gestos poderosos: Sant Jordi 2012

Molts veuen Sant Jordi com una Diada més. Però demà no solament cal quantificar quants llibres i roses hem venut al final del dia per calcular l'èxit de la festa. Demà Catalunya viu una jornada especial on la gent es regala un llibre i una rosa. Aquest gest és immens. De fet som la única cultura al món que exerceix aquesta mostra d'amor a través d ela bellesa d'una flor i la intensitat d'un llibre. La Diada de Sant Jordi es mesura per aquells gestos que demà passaran seran anònims; aquelles parelles que es regalaran un llibre acompanyat d'una nota d'amor, aquells que es deixaran una flor en un lloc quotidià -la taula del despatx, de l'aula o al coixí-, aquells que hauran remenat fins a trobar un llibre que aglutini aquella història especial i poc coneguda que s'adapta a com d'especial és la persona que el rebrà, una rosa pintada o una rosa enviada per correu electrònic. Demà és una Diada especial. Demà no cal computar quants llibres hem venut sinó pensar en que darrere de cada flor i de cada llibre hi ha un missatge i un gest d'amor i d'esperança. Els catalans som únic perquè en un món frenètic i desastrós continuem creient en la força i la grandesa dels petits gestos. Petits gestos com regalar una flor i un llibre.

divendres, 20 d’abril de 2012

Dràcula&Stoker: Tim Burton i Dark Shadows

Dràcula. Només el seu nom ja ens provoca a tots un seguit d'imatges, idees i associacions al voltant d'aquest personatge. Meitat mite, meitat personatge històric, Dràcula ha estat l'inici de tot. De la mà de Bram Stoker aquest personatge ha estat el pare de tots els vampirs moderns: des dels joves adolescents que juguen a ser bons nens a la saga 'Crepusculo', al personatge interpretat i afiançat al cinema per Bela Lugosi, com al nou personatge de la pel·lícula de Tim Burton que acompanya aquest post, entre d'altres. Dràcula és el tot. I avui es compleixen 100 anys de la mort del seu creador Bram Stoker.

Malgrat la història fa que els nous jutges analitzin l'obra des de perspectives tant diferents en el temps que acabin per disseccionar-la de tal manera que li arrenquen tot l'esperit, Dràcula és sense cap dubte una obra mestre. El personatge és incomparable. I la seva essència brutal. Dràcula no està pendent de rialles, ni plaers vulgars del món, un raig de sol, una somriure, són fets que se li escapen. És un personatge turmentat de naturalesa violenta i extrema. I els que no l'hagueu conegut feu el favor de llegir aquesta obra inspirada en el personatge històric de Vlad Tepes, membre de l'ordre del drac i conegut com a Vlad Dracul. UN personatge que ens apropa en la història poc coneguda del centre Europa i de les seves constants lluites ètniques entre els pobles autòctons que es veuen una i altra vegada desbordats per les conquestes que provenen del pròxim orient i Àsia menor. 

D'altra banda tenim la revisió del mite del vampir. Un versió oferta per Tium Burton que aviat s'estrenarà i de ben segur amb bona acollida. Al final el personatge de Burton és una versió un pèl innocent de Dràcula. Però li en deu la forma, sobretot, pel que fa a la trama de l'amor turmentat. Així que llarga vida a Dràcula, i als seus congèneres ensucrats que avui dia campen arreu amb la complicitat de jove si adolescents.