Translate

dilluns, 25 de juny de 2012

La balada dels històrics anònims, de Foix, Ivan i Tarradellas, Anton

Rebre unes entrades de teatre com a regal d'aniversari és tot un privilegi. Així ho vaig sentir quan de dins d'un sobre de color taronja en vaig extreure dues entrades per anar a la Sala Beckett a veure La balada dels històrics anònims. A priori no tenia cap més informació que la obra narrava el periple del cor embalsamat de Francesc Macià un cop esclata la Guerra Civil i fins a l'instauració de la democràcia a l'Estat Espanyol. També sabia que Ivan Foix era descendent d'anarquistes i Anton Tarradellas,  descendent del Ministre d'Indústria de la generalitat de Catalunya en el període de guerra i President de Catalunya a l'exili.

Les entrades eren pel divendres 22 de juny a les 21.30 hores. Vam sopar en un bar, La iaia que hi ha allí mateix al carrer Escorial. Un divendres a la nit els bar de la zona van començar a tancar a les 21 hores i aquest mateix va tancar a les 21.15 quan vam abandonar la seva terrassa. Un fet insòlit que segurament tenia a veure amb què estàvem a vigília de la Revetlla de Sant Joan, la festa típica de la zona que comprèn la denominació de Païssos Catalans. 

La primera sorpresa va ser arribar a la sala i trobar-nos que nosaltres érem les dues úniques persones que assistiem a la representació. Un fet que ràpidament vam resoldre intercanviant les entrades pel Diumenge 24 a la tarda. Però que em va entristir. Catalunya és un país petit. Amb molta gent combativa que lluita i reivindica la cultura catalana. Em pregunto com pot ser que una obra de teatre que a més destil·la sensacions i pinzellades del nostre gran patrimoni intangible com és la pròpia història estigués buida? Com pot ser que un país on teòricament reivindiquem de forma insistent la nostra cultura i llengua no ens volquem amb les produccions pròpies? I malgrat l'assitsència, la resta de dies segur que ha estat ben bona, no entenc com pot ser que el poble deixem sols a la gent que lluita i s'arrisca per produir espectacle cultural propi. 

Un cop superada aquesta reflexió cal esmentar un fet important. I és que als 30 segons de començar l'obra ja a la nova sessió del dia 24 de juny a les 18.30 hores jo ja estava immers en un viatge on els dos autors amb una habilitat fascinant per traslladar l'expectador en tot tipus de localitzacions narraven el periple del cor de Macià i de pas diferents històries vitals i existencials d'una gent que són alguns dels testimonis que ens queden d'una època plena d'heroicitats però sobretot marcada per la covardia, la violència, l'abús i l'assassinat.  Tots dos, amb uns gestos petits però immensos, fan el què volen amb l'espectador. Amb un petit gest imitant un xiulet d'ocell, un esbufec de vent o, fins i tot la sirena d'un vaixell, són suficients per ubicar-te on la història et reclama. La pròpia força del guió i la perícia de tots dos són uns ingredients tant forts que encara que l'espectador tingui poques habilitats imaginatives acaba traslladant-se, sentint alguna de les sensacions que l'obra transmet. I tot ell amb pinzellades d'ironia i humor, que donen una dimensió encara més gran i humana a tota l'obra.  Un viatge per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, un viatge enmig de la derrota dels feixistes a Europa i la pervivència dels feixistes espanyols (que fins avui dia encara patim!). Els anhels d'una pàtria que neix amb Guifré el Pilós i gairebé és anorreada pel Dictador Franco.  En definitiva un viatge d'una cultura, d'una societat i de tantes i tantes persones que al llarg de la història som qui donem sentit a aquestes estructures amb els nostres sentiments, les nostres voluntats i els nostres desitjos.

És un viatge necessari. Que ens recorda la tragèdia d'una època on la majoria lluitava per la supervivència: la d'un cor embalsamat, la d'una nació, la d'uns ideals, la supervivència de la dignitat, de la família, de la pròpia vida... Un episodi històric que els catalans no podem i hem d'oblidar perquè la lluita pel que som i serem, pel que volem i desitgem, pel que patim i sentim continua més viva que mai. Sort que encara queda gent disposada a recordar-nos-ho.  La pregunta és si estem disposats a lluitar encara?

Independentment d'això va ser un viatge extraordinari. Un plaer compartit amb la què em va regalar les entrades i amb qui vaig compartir el goig de la complicitat de viure un espectacle únic.





dimecres, 13 de juny de 2012

18 anys fomentant la lectura: cor en estat pur

El passat dia 9 de juny vaig ser a la festa dels 18 anys del Pla de Lectura de la Biblioteca Infantil i Juvenil Can Butjosa de Parets del Vallès. Un acte que va reivindicar aquest centre que ben aviat complirà  29 anys lluitant perquè la lectura esdevingui una eina de creixement entre infants i joves. 
Com a escriptor val a dir que va ser un acte especial. Primer perquè vaig passar tot el matí parlant amb els lectors. I, ells, són la raó de ser de qualsevol escriptor que  realment tingui passió per compartir una bona història. 
Molta gent creu que l'important són la quantitat de llibres que vens. Però realment el més important l'únic que importa és que alguna de les persones que llegeix el teu llibre connecti amb la teva història. Potser és fàcil dir això quan el meu sou i el meu estil de vida no depèn d'una editorial. Però penso que cal mantenir-ho. Sempre hi ha escriptors que recomanen a la gent que comprin els seus llibres. Jo, en canvi, prefereixo recomanar a la gent que el llegeixin. El més important és que alguna de les coses, emocions i pensaments que he escrit serveixi per encoratjar, acompanyar i distreure encara que sigui en un fugaç instant, a alguna persona. Va ser emocionant sentir les demandes dels petits lectors que incomprensiblement no entenen per què 5 anys després de la publicació de la Llàgrima de la Lluna encara no n'he acabat la segona part? Res del què vaig dir va servir per justificar tal demora pel que tampoc hi insistiré ara. Quan estigui acabat ho estarà i els meus lectors sereu els primers en saber-ho. També va ser emocionant conèixer petits i grans amb ganes d'escriure, amb interès de compartir i comunicar-se. Una experiència que, malgrat les noves tecnologies que en teoria ens han connectat a uns i altres, restem més incomunicats que mai.  Recordo el cas d'una nena amb un gran entusiasme per escriure i que , de ben segur, si omet el què diguin uns i altres s'hi dedica amb passió acabarà per cristal·litzar en una part important de la seva vida, independentment de si és a nivell professional o personal. Cal esmentar que la Biblioteca no és un lloc ordinari. Fins i tot les autoritats presents es van atrevir a parlar des del cor. Aconseguint, així, que ciutadania i representants institucionals gaudíssim per un instant d'un període poc usual i positiu de connexió. 
També va ser emocionant compartir aquella sensació reconfortant de 'sentiment de pertinença' i és que els altres escriptors em van aixoplugar amablement. Pep Albanell, Carles Cano, Josep Francesc Delgado, Pau Joan Hernàndez, Enric Lluch, Pere Martí, Hermínia Mas, Miquel Rayó i Meri Torras, van resultar ser uns companys de viatge excel·lents. Així com també les conta contes que ens van ajudar a espolsar la mandra gràcies a les seves històries. I és que en definitiva vam gaudir d'un dia ben especial. 


Val a dir, que per tots aquells que no creieu en la meva objectivitat hi ha certs indicador que atorguen una gran força als meus arguments. Com que sovint tendim a simplificar les coses us deixaré unes quantes dades sobre el Pla de Lectura d'aquesta Biblioteca. 


Per exemple, un dels objectius d’aquest Pla és que no hi hagi lectures obligatòries a les escoles i els infants puguin elaborar el seu itinerari personal de lectura, llegint literatura de qualitat i respectant la lectura en llibertat. aquesta pla va néixer el curs 93/94 l’objectiu de millorar l’hàbit i la competència lectora entre els escolars incidint en la promoció de la lectura en llengua catalana i amb el convenciment que els llibres són una eina de creixement personal indispensable. Des que es va iniciar fins a l’actualitat, un total de 2.843 infants de Parets del Vallès, escolaritzats al municipi, han gaudit del Pla de Lectura. Un infant que hagi fet tota la primària a Parets quan l'acabi haurà tingut la possibilitat de llegir 204 llibres diferents, del fons de 500 llibres triats per aquesta activitat escrits per 451 autors diferents, referents de la literatura infantil i juvenil universal. El curs passat van llegir entre tots 12.561 llibres. L’any 2004, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya li va atorgar el premi a la millor iniciativa de foment de la lectura. Aquesta activitat també està inclosa dins el projecte Ciutats lectores: de l’oralitat a la literatura que l’Associació Cultural Cal Llibre porta endavant i que compta amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant el curs van formar part d’aquest projecte 1.425 infants de 3 escoles d'0sona i 6 de Parets del del Vallès. Al bell mig de l'interior de la Biblioteca hi ha un cor gegant. El cor de la lectura, de la Biblioteca, de la passió dels què allí hi viuen o allí hi troben el seu refugi. És per això que per als que creiem en arguments més sòlids que el numero us adjunto doncs aquest fotografia. Una imatge val més que mil paraules.

dimarts, 5 de juny de 2012

Snow White and the Huntsman (Blancaneus i el Caçador)

Explicar un conte és una tasca difícil. Sobretot si el conte forma part ja de l'imaginaria col·lectiu d'una societat. La història de Blancaneus ha donat la volta al món de la mà de Wal Disney. Així, com tot, en un món globalitzat sembla que els estereotips s'han d'unificar i simplificar. Malgrat la nova adaptació té el valor de provar d'explicar una història més complexe i completa no pot evitar caure en el parany de la simplicitat tant 'Hollywoodiense' que acostuma a esquitxar la major part de produccions cinematogràfiques nord americanes. Malgrat tot és un film diferent on blancaneus s'allunya d'un món de cotó fluix per caure en la complexitat i afilada d'una realitat més aviat tenebrosa. Els nans, la poma, les fades i follets són ingredients que complementen aquest film que a més s'atreveix a introduir un element eclesiàstic en format de bisbes provant de donar un toc mitjaval al film i, ves per on, en un moment on la institució eclesiàstica està qüestionada els fan propaganda gratuïta. Cal afegir un detall. Al llarg de la història l'Esglèsia sempre ha estat al costat dels tirants i dictadors i molt poques vegades al servei del poble. En aquest film, quan la madrastra s'apodera del regne l'Esglèsia desapareix i no retorna fins al final. Un fet estrany tenint en compte que si volien crear un paral·lelisme medieval haurien de saber que el poder crida el poder. I el poder mai desapareix, solament canvia de mans.

En tot cas, és un film amè amb alguns punts de màgia gràcies a uan ambientació realment molt treballada. Sobretot quan el poder de la màgia torna a les terres de Blancaneus.