Translate

dimarts, 27 de novembre de 2012

Moneyball: la revolucó contra l'establishment

Malgrat el beisbol és un esport que a Europa ens queda lluny, si bé a Catalunya hi ha un dels millors planters d'aquest esport de l'Estat, aquesta pel·lícula és ben recomanable. Sobretot perquè no solament ens parla de les particularitat i rols d'un esport emblemàtics als EUA sinó les dinàmiques que s'hi creen al voltant dels diners i de les estratègies dels equips modestos per combatre la supremacia dels equips econòmicament més forts. Aquesta és la història real d'un mànager que va decidir lluitar de forma diferent per tal de no acatar el rol que els equips amb pressupostos desorbitats havien condemnat als equips que gairebé  tenien 5 o 6 vegades menys pressupost. Una lluita que passa per introduir nous conceptes basats en les estadístiques i en la realitat obviant els prejudicis i opinions completament subjectives que fins al moment els 'observadors' de jugadors tenien sobre qui seria un bon jugador o no. No és la història de com una persona canvia el sistema per triomfar sinó com triomfa i gaudeix canviant el sistema. Una pel·lícula que parla de revolució, innovació i estratègia. Altament recomanable! Sobretot tenint en compte que a Europa passa quelcom similar amb els equips de futbol. Tot i que, encara que al futbol encara estem pendents que ens arribi una revolució similar!


dimarts, 13 de novembre de 2012

World War Z: apocalipsi zombie en estat pur al cinema

fa anys que corrien els rumors que adaptarien al cinema el llibre de Max Brooks World War Z. Es va especular amb un macroprojecte zombie que segons els rumors fracassava dia sí, dia també. Malgrat més d'una vegada s'havia dit per les xarxes socials que el projecte estava paralitzat, també hi havia rumors que Brad Pitt entraria al projecte. I finalment ha arribat el moment. No solament han comptat amb el projecte amb ell sinó que han aconseguit una superproducció. L'actriu de The Killing, Mireille Enos, serà l'esposa del protagonista que es veuran immersos en la caiguda i apocalipsi zombie del món conegut. En un moment on aquest gènere està ressucitant - valgui la broma- per recuperar el seu lloc entre els gèneres de moda aquesta pel·lícula arriba en plena efervesència de The Walking Dead i de fenòmens literaris com Apocalkipsi Z, Feed o los Caminantes, entre d'altres i recuperant l'esperit més tradicional de la lluita a mort per la supervivència. Com que una imatge val més que mil paraules... Gaudiu del tràiler:


Little Nemo

Tècnicament aquest és el primer gran còmic pròpiament dit de la història. Little Nemo in Slumberland és sense cap mena de dubte una obra d'art; no solament per ser percussor de tot un gènere sinó per la seva bellesa en quan a dibuix i la mística que desprenen les seves històries. Encara no entenc com ningú ha adaptat aquestes aventures al cinema ara que estan tant demoda les pel·lícules fantàstiques (si no tenim en compte una adaptació francesa especialment lliure i poc a veure amb l'original). Si ho hagués d'adaptar algú sense cap mena de dubte Burton es fregaria les mans amb les possibilitats que ofereixen els personatges d'Slumberland... El 1905 e sva publicar per primera vegada al New York Times i fou obra de Winsor McCay. L'obra conté una gran bellesa visual, ja que l'autor barrejà estils on hi apareixen trets de l'Art noveau -o Modernisme a Catalunya-, l'art déco i establir certes bases del surrealisme. L'autor usava una amplia gama de colors i per primera vegada la seva publicació va explotar tot el potencial de les primeres pàgines a color de les edicions de diumenge del periòdic. Una de les anècdotes que més gràcia em van fer al conèixer la biografia del seu autor, és que quan era molt jove, mentre els seus amics posaven tauletes per vendre llimonades, McCay posa una paradeta de caricatures. En va vendre algunes i va advertir als seus compradors: "guardeu-la perquè algun dia valdrà molts diners".

dimarts, 6 de novembre de 2012

TWD3 Episodi 4: rebentant el guió a cop de matxet

Sí, està comprovat. Els fans de TWD assumim cada episodi mastegant a gust tots els seus defectes. De fet si al món la gent fos tant fidel a la seva feina, als seus ideals o a les persones properes com ho som els fans de The Walking Dead, segurament viuríem a un món millor. I és que els guionistes de la sèrie saben d'aquesta incondicionalitat dels seus espectadors i sembla que hagin volgut posar a prova les nostres emocions situant la trama d'aventures de Rick i la resta de supervivents en una muntanya russa. La primera temporada va ser inconstant malgrat va presentar les bases d'una sèrie que s'ha fet un lloc d'honor en la història d ela televisió -crec que ningú podia imaginar que els zombies estarien al prime time de les televisions internacionals-; la segona temporada va ser constament avorrida i insultant i ara amb la tercera hi ha tants alt i baixos que no sé si estem a l'Himalaia.

El primer i segon episodi de la sèrie van ser trepidants. El tercer va ser lamentable i aquest quart, sembla que hagin decidit apostar pel gore, l'acció i eliminar aquells punts avorrits de la trama. I quan dic esborrar, és literal. Els que no l'hagueu vist, és el moment de deixar de llegir. Més que res perquè segurament rebreu més informació de la què esteu preparats per assumir. I si no heu vist l'episodi aquest escrit és un spoiler.

L'episodi fa un gir totalment oposat a la trama del còmic. I inclou acció i suspens sense massa lloc a diàlegs genials. De fet totes les escenes de tranquil·litat s'ofereixen a la zona segura del Governator. Diàlegs per cert que no aporten res a la trama. Ja sabem que Michonne no vol marxar i que el senyor que té una sala amb caps en remull no vol que marxin. Una informació que es pot resoldre en dos minuts i no en aquestes escenes avorrides que, per cert, ens mostren unes imatges boníssimes del Governor tirant pilotes de golf als zombies que deambulen pel carrer. Imatges impagables que ens porten a preguntes encara més valuoses: a la segona temporada estan a una granja i els embaeix una horda de zombies multitudinària -segons ens expliquen, pel soroll que fan amb les armes o al fer les seves tasques cada dia- i la zona del Governor que està enmig d'una ciutat -i fan de tot i més- no hi ha més de dos zombies pel carrer? I a on van aquests extres que fan de ciutadans i surten passejant per dins la ciutat del governator? Van de compres? A una hamburgueseria? A fer macramé? A cursos antizombies?

La trama prescindeix de tot diàleg eloqüent. Com m'agradaria que els amics que produeixen i creen Homeland els donessis una mica de la seva genialitat als guionistes de The Walking Dead. L'episodi acaba sent una metàfora de canibalisme pur: la trama engoleix allò que ja no pot sostenir i fulmina a la Lori -ja era hora, era més pesada que una enclusa- i al pobre T-Dog que acaba injustament abans de retrobar-se amb en Merle, impossibilitant que passin comptes i eliminant un punt de de la trama dramàtica. Què bonic hagués estat que en Merle es retrobés amb en T-Dog ja que les seves desavinences van desembocar en l'abandonament i amputació d'una mà de'n Merle... I què dir de la desaparició de Carol? Seguint les passes de la seva filla? I, per cert, quan es troben al patí ja han tancat les portes? Ja han buidat la presó? En definitiva, passem d'un extrem a un altre. I sincerament per molta acció que hi hagi i per molt gores que siguin certes imatges, si no hi ha un guió que consolidi la trama aquesta no se sustenta. I no sé si acabarem per posar a prova la paciència de la audiència de TWD. El temps dirà... 

dilluns, 5 de novembre de 2012

Homeland: la valentia d'afrontar la complexitat del món

Homeland ha resultat ser un èxit no solament als EUA sinó també a diferents països. Potser el secret ha estat no estar-se d'un tema complex, susceptible i ple de prejudicis com és el cas del terrorisme. De fet, la sèrie ja mostra les seves clares intencions de no passar de puntetes per la realitat d'un país, com és els Estats Units d'Amèrica, trastornat per l'atemptat a les tores bessones el 11 de setembre de 2001. I ho fa, mostrant una imatge de l'episodi en els crèdit d'entrada. Un detall que després veurem en el seu contingut que simbolitza un guió i una trama que lluny de caure en els tòpics del blanc i negre, bons i dolents, xoc de civilitzacions, narra la complexitat d'uns conflictes vigents amb matisos de colors, plens d'anàlissi subjectives i emocionals, d'interessos personals i empresarials d'un món com el real, que és complex en si mateix. I és aquí on aquesta sèrie triomfa: s'allunya del jocs que mitjans de comunicació usen per explicar-nos els conflictes internacionals entre diferents països. Si teniu la oportunitat us aconsello entrar a explorar aquest producte televisius que enguany estrena segona temporada i mostra uns personatges complexos i contradictoris, amb unes actuacions sublims dels dos protagonistes: Claire Danes i Damian Lewis. Entendre el món que ens envolta, analitzar-lo i copsar-lo és un dels leitmotivs de la nostra existència. I aquesta sèrie dona molts més matisos mitjançant la ficció que certs analistes polítics.